Dayramir Gonzalez llisca per les tecles del piano i hipnotitza el públic

"¡Hola, buenos días! Mira, mi nombre es Dayramir González y vengo a una entrevista". Així s'ha presentat a la recepció d'Onda Cero Catalunya aquest cubà imponent. La companya que l'ha saludat s'ha sorprès d'aquell somriure sincer i amable (és clar, no hi està acostumada) i li ha contestat amb un "buenos días con una sonrisa por la mañana". Amb l'alegria per davant. Així es pren la vida aquest home amb un caràcter que, a Espanya, segurament només podrem veure a les Illes Canàries, que són l'extrem nacional més proper al Carib. D'allà ve ell, del Mar Caribe, concretament de Cuba, una illa situada al mar de les Antilles entre Amèrica del Nord i Amèrica Central. És un arxipèlag format per més de 4.000 illes i illots, marcant el límit nord d'aquest conjunt d'aigües paradisíaques. Totes aquestes coordenades ja imprimeixen una manera de ser, un caràcter i una idiosincràsia a les persones que neixen allà. És el cas del nostre protagonista d'avui, que desprèn cubania pels quatre cantons. Com que no té pressa, no li ha importat haver d'esperar uns minuts (sí, li n'han sobrat de l'embussament a la carretera) per entrar a l'estudi número 1 de les instal·lacions d'Onda Cero Barcelona a La Rambla.

✨ Fa màgia amb les mans

S'asseu al lloc que li assignem i silencia el telèfon. És l'hora de vibrar amb la seva pròpia música. Per presentar al personatge, la Míriam Franch explica que visita la ràdio un pianista i compositor que és un virtuós de les tecles negres i blanques i que fa música des d'un prisma molt especial que uneix la música clàssica, el jazz i les arrels cubanes. Quan té tots aquests ingredients, en Dayramir González els posa tots dins d'una coctelera, els agita bé i serveix el resultat de la barreja d'una manera magistral: fent còctels clàssics, de tota la vida, però en forma de cançons. Són aquells estàndards de la música que, de sobte, tenen alguna cosa que els fa totalment nous. I això és màgia. Per tant, d'alguna manera, en Dayramir és un prestidigitador del pentagrama. Això que explico ho ha fet amb 'El Manisero' (Moisés Simón Rodríguez, 1928), que ell ha refet i que conté l'essència del tema primigeni, però que sona actual gairebé un segle després. S'escolten les primeres notes i aquest músic cubà entra en èxtasi: balla, vibra i sent profundament aquella música que ell mateix ha arranjat.

🎶 Va tenir els mestres a casa

En Dayramir és cubà en tots els sentits. Compleix tots els tòpics d'aquell indret del món. Bé, tots no ho sé, però intueixo que sí. En fi, no podem deixar de preguntar-li per què al seu país, a Cuba, la música és més que un art. Coneixen vostès algun Cubà que canti, toqui o balli malament? Jo encara no. I aquest músic tan genial ens dona l'explicació: al seu país, la música no només s'estudia des de ben petit: també es viu intensament. Tant és així, que ell és fill d'una família de músics. Va començar a tocar el piano als quatre anys i als set ja feia les primeres passes amb tots els ets i uts als estudis clàssics. Aquí comencem a entendre moltes coses. El jove Dayramir es passa el dia al conservatori per aprendre tot el que pot. Però sap perfectament que és fora del centre d'estudis hi ha la vida: la rumba, el son, el ball i la música improvisada de carrer. Ell està molt orgullós de la formació que ha rebut gràcies a l'esforç de la família. I també porta a gala la seva procedència: "Soc un home cubà, negre cubà, que ha tingut la sort d'estudiar música clàssica europea, però també de créixer amb la música de la meva gent", ha explicat a La Ciutat.

🪘 Un paradís de la música

"Cuba és un continent musical". No, això no ho ha dit el nostre pianista cubà. Ho assegura el mestre Jordi Pujols, que és director de la Jazz Band Navàs-Súria. Ell també és un virtuós del piano i un amant de la música cubana, aquella que fa tocar als joves integrants de l'agrupació musical que coordina. Assegura que pot identificar una persona cubana només d'escoltar com toca les notes de les cançons en un piano. És el cas d'en Dayramir González, que veure'l lliscar sobre el teclat és una delícia, un espectacle en si mateix. I això es pot gaudir aquests dies a Barcelona, una ciutat que el nostre músic (que ja ens té a la butxaca) visita un parell de vegades cada any i que sent com a pròpia. Encara que la música ens hagi explicat que és Cádiz la ciutat que més s'assembla a La Habana (Habaneras de Cádiz, Carlos Cano i Antonio Burgos, 1984). Però no ens desviem, que aquest pianista cubà ens desfà l'entrellat. Atribueix el fet que a Cuba tothom senti la música d'aquesta manera a dos factors: una formació musical molt exigent des de la infància i, sobretot, una societat que reconeix i dignifica l’artista. "A Cuba, ser músic no és una afició. És una professió, i la societat t’ho fa sentir així.", apunta aquest home que segueix ballant al ritme de la seva música.

⌛ Tenir temps és primordial

Però la clau de tot està en allò que ha estat protagonista a l'inici d'aquest relat: el temps. Això tant necessari per assaborir les coses, sense presses, sense clàxons que molestin al voltant, sense persones cridaneres intentant avançar fins i tot per la dreta. Aquest luxe cada vegada més escàs és el que cuida com si fos or en Dayramir González, un home que tot i l'èxit, toca de peus a terra. I que sap que tot és efímer. La vida, també. Per això convida les persones que escolten la ràdio a anar als seus concerts i ho fa en aquests termes: "Tengan la valentía de venir a escuchar a un músico apasionado, que ha vivido la música como si fuera el último día, que hoy será el último concierto de mi vida y voy a contar mi vida así, al límite y apasionado, pero con mucha responsabilidad. Vengan a descubrir un pedacito de La Habana". I ho remata amb un "Ayyyyy". I com que ens deixa sense paraules i hipnotitzats, ara només caldrà que escoltin l'entrevista per acabar de descobrir-lo.