De transportes e infraestructuras

Hola amics:

La meua col·laboració de hui està escrita des del passat dilluns. La tragèdia ferroviària d’ahir el posa més d’actualitat.

Hui parlarem de mitjans de comunicació i més concretament de transports i d’infraestructures. En general els ciutadans utilitzem, per a desplaçaments curts, allò que ens resulta més pràctic: el cotxe, la moto, la bicicleta, l’autobús i el taxí. Per a viatges de trajectes de mitja i llarga distància el tren, i per a desplaçaments més llargs els avions i els vaixells.

Va ser el 28 de febrer de 1853 -d’ací a no res farà 174 anys- que el ferrocarril va arribar a Alzira, tot i que “oficialment” a la Ribera la línia que conduïa a Xàtiva (estacions de Benifaió, Algemesí, Carcaixent, la Pobla Llarga i l’Ènova) no va aplegar fins uns dies després, açò és l’1 de març. Va ser eixe dia quan es va posar en explotació el servici per als viatgers. L’expectació que va haver d’alçar l’arribada entre els nostres avantpassats degué ser gran. Els alzirenys i els riberencs comentarien, de segur, els avantatges i els inconvenients del tren. Entre els primers els d’acurtar les distàncies entre els pobles del trajecte i la capital de província, i el de servir per a transportar fins al port de Valéncia les produccions agrícoles, particularment la taronja. Entre els inconvenients assenyalarien els problemes que podria causar davant possibles inundacions en actuar la via fèrria com a barrera que frenaria el pas de les aigües i el perjudici que suposaria als carreters i als amos de diligències en els seus negocis. Per aquelles dates, la vila d’Alzira comptava amb 13.500 veïns i era la tercera població de la província després del Cap i Casal i de Xàtiva que superava a la capital de la Ribera per molt poc.

A penes 23 anys després, el 1876 -s’acaben de complir 150 anys- Alzira era promoguda a la categoria de Ciutat -títol al qual havia renunciant en dos ocasions segles abans perquè la distinció comportava contribuir econòmicament a la causa de la monarquia, cosa a la qual no estaven disposades les autoritats locals. Els diners, millor, gastar-los en el poble. Precissament eixe any s’actuaria molt a Alzira per tal de millorar les comunicacions per carretera. S’actuà en la carretera d’Alzira a Tavernes de la Valldigna, finalitzà la construcció del primer tram de la d’Alzira a Favara i la Diputació aprovà la recepció definitiva de le obres de la tercera secció de la carretera d’Alzira a Xàtiva.

Han passat molts anys. En un cas 173, i en altre 150, i la societat alzirenya i la riberenca actuals arroseguem mancançes i una sèrie de problemes vinculats al funcionament del ferrocarril, a l’estat de bona part de les nostres carreteres i als mitjans de transport. Pel que fa al tren, sols cal parlar amb els seus usuaris habituals: estudiants, gent que treballa fora del poble o que venen a la ciutat… Els horaris dels trens, açò és les freqüències, massa sovint s’incomplixen, els trens no són puntuals, venen amb retràs, són moltes les avaries que es produïxen, falten vagons, la gent a penes pot ocupar seients i s’ha de conformar estar dreta, de peu i apretada com si foren sardines enllaunades. I això que estem parlant d’una de les línies de rodalies més rendibles d’Espanya. Per a postre, quan demanem trens, ens envien aquells que retiren de Madrid, els que per a altres han quedat obsolets.

En tornar a la ciutat, si no has deixat el teu cotxe a l’estació, si intentes agafar l’autobús municipal, et pots trobar amb la sorpresa de tindre que esperar massa temps en no estar sintonitzats els horaris entre els trens i els autobusos, perquè agafar un taxi et pot resultar una miqueta car. Altra qüestió que cal estudiar és la de les parades de l’autobús. Resta clar que l’espai limita i que l’autobús no pot passar per carrers estrets. ¿Caldrà experimentar, com s’han fet, en Xàtiva, la possibilitat d’un trenet urbà que aproxime a la població, per exemple, a l’estació, als centres de salut, a l’hospital comarcal, etc., i que, fins i tot, arribe a la Muntanyeta?

Pel que fa a la xarxa viària per carretera, en tenim una pendent que ja està prolongant-se massa. Em referisc a l’accés directe d’Alzira a l’autopista, a l’AP-7. És necessari i convenient per als alzirenys. Es tracta d’una demanda que ve fent-se, des de fa anys des de l’Associació Empresarial local i que porta camí de convertir-se en una reivindicació que tardarà en fer-se realitat més temps del que tardà la construcció del Palau de Justícia. És el que hi ha.

Amb el record per a la gent que, malauradament, ens va deixar ahir i el testimoni d’afecte i solidaritat amb els seus familiars m’acomiade fins la setmana vinent.