Parlar de la mort per aprendre a viure

La mort forma part de la vida, però continuem parlant-ne amb incomoditat, amb por i, sovint, des del silenci. Durant el cap de setmana de Tots Sants i el Dia dels Difunts, els cementiris s'omplen de flors i retrobaments. La neteja d'un nínxol, una fotografia o una visita a una tomba ens recorden una realitat que intentem apartar de la nostra quotidianitat: tots, tard o d'hora, haurem de fer front a la mort. #LaCiutat es pregunta si estem preparats per afrontar aquest tràmit de la vida. Per què ens costa tant parlar-ne? Ens preparem per morir? I sabem acompanyar les persones que estimem quan arriba el moment? Potser una de les millors maneres de començar és entendre que la vida no és eterna. Aquesta consciència ens hauria d'ajudar a no ajornar sempre aquella trobada amb els amics, aquell dinar familiar, aquella conversa pendent o aquell petit somni que encara no hem complert. La mort ens recorda que el temps és limitat i que, sovint, donem massa importància a allò que no ens podrem endur.

⚰️ Els tabús des de la infància

Els tabús es construeixen des de petits. Vivim en una societat que, de vegades, converteix la mort en una disfressa, una calavera o un personatge de Halloween, però que després intenta evitar que els infants s'hi trobin quan mor un avi, una àvia o qualsevol persona estimada. Durant el reportatge, el mossèn Xavier Romero Galdeano explica que, en algunes famílies, els nens no participen ni en el tanatori ni en el funeral dels seus avis. Sovint es fa amb la voluntat de protegir-los, però aquesta protecció pot acabar privant-los d'un moment important: el comiat. La celebrant de funerals personalitzats Francina Jaumandreu recorda que, anys enrere, la mort formava part de la vida familiar. Els infants veien com els veïns i els parents s'acostaven a casa, ploraven, conversaven, ajudaven i acompanyaven la família. La mort era dolorosa, però també era visible i compartida.

⚰️ La imporància dels rituals

Acomiadar-se és fonamental. Ho sap Teresa Martí, activista pel dret a morir dignament, que va acompanyar el seu marit en el procés de sol·licitud de l'eutanàsia. Malgrat la duresa del moment, poder ser al seu costat i acomiadar-se'n va donar pau a tota la família. També és essencial quan la mort arriba de manera inesperada. La Montse Bernades i en Joan Prat van perdre la seva filla Sílvia, de 27 anys, en un accident a Colònia. No van poder veure el seu cos ni acomiadar-se'n com haurien volgut. Anys després, la Montse ha convertit part d'aquest dolor en memòria amb el llibre Betirako, una paraula que significa “per sempre més”. El seu cas ens recorda que els rituals de comiat no són una simple formalitat. Una cerimònia, religiosa o no, ens permet expressar el dolor, compartir-lo amb els altres i començar a ordenar uns sentiments que, en aquell moment, poden semblar impossibles de contenir. Ho diu en Xavier Fàbregas, director mèdic de Mas Ferriol.

⚰️ Una altra manera de mirar la mort

A Mèxic, el Día de Muertos ofereix una perspectiva diferent. Les famílies preparen altars amb fotografies, aliments, espelmes, flors i objectes estimats. És una celebració plena de color que no amaga la tristesa, però que posa l'accent en el record i en la vida compartida. La mort no es viu només com una absència, sinó també com una oportunitat per retrobar-se amb la memòria dels qui ja no hi són. Una manera més propera i lluminosa de dialogar amb els difunts. Ho expliquen l'Alicia Zahuna i l'Aisha Carmona, que són mexicanes residents a Ciudad de México. Potser no cal copiar altres tradicions, però sí preguntar-nos què ens poden ensenyar. A la Verònica Miquel, catalana que ha residit durant uns anys en aquell país, aquest Día de Muertos li va oferir una nova manera de dialogar amb la mort. La mort pot ser dolorosa i, alhora, formar part d'una celebració de l'amor.