La paradoxa d’una societat envellida que menysprea les cuidadores

Ja fa sis anys que a Catalunya moren més persones de les que neixen, segons les dades de l’Institut Nacional d'Estadística (INE) publicades avui. Cada cop tenim una població més envellida, i això s’accentuarà encara més amb l’envelliment de la generació del ‘baby-boom’. Un estudi finançat pel Ministeri de Drets Socials indica que en la pròxima dècada es duplicarà el nombre de persones majors de 65 i de 80 anys. Davant d’això, és oportú preguntar-se: qui en tindrà cura?

Només cal un cop d’ull al nostre voltant per adonar-nos que aquesta tasca està recaient en un col·lectiu concret: el les dones migrants, sobretot provinents de l’Amèrica Llatina. Dones com Iliana González, que va arribar a Catalunya des del Salvador l’any 2018, amb només 25 anys. Al seu país d’origen estava a punt de graduar-se com a comptable, però aquí va haver d’acceptar l’única feina que li oferien sense tenir papers: treballadora de la llar i de les cures.

Sense cap formació en aquest àmbit, els seus inicis van ser complicats. "Una de les primeres experiències que vaig tenir treballant d'això, quan encara no m'havia capacitat, va ser una suplència d'una setmana a casa d'una persona que tenia demència. Em feia fora de casa, em cridava: «Tu què hi fas, aquí? Jo a tu no et conec, ves-te'n!»", ha explicat a Onda Cero.

Per aprendre a enfrontar-se a situacions com aquesta, va acompanyar durant un temps una coneguda seva que ja treballava en el sector. Més endavant, va conèixer una entitat, Mujeres Latinas Sin Fronteras, que li va donar accés a cursos i formació: "En vaig fer d'auxiliar de geriatria per poder atendre persones grans, però també de cura de nens i de cuina, no perquè no en sapigués, sinó perquè volia aprendre les receptes d'aquí".

Confinar-se a la feina

A partir d’aquí, considera que va tenir sort: va començar a treballar per hores a casa d’una dona gran amb qui la relació era molt bona. Tot i això, la seva situació continuava sent irregular, no tenia permís de feina i, per tant, tampoc contracte. En aquest context, va esclatar la pandèmia i es va confinar a la casa on treballava.

Si bé ella assegura que hi estava a gust i ho va fer perquè va voler, per a moltes altres dones aquell va ser un moment de "màxima vulneració de drets". Així ho afirma Norma Véliz, portaveu de Mujeres Unidas Entre Tierras, una entitat creada per treballadores i extreballadores de la llar i de les cures.

Precisament, la van impulsar l’any 2020 per fer front a l'impacte que va tenir la covid en la vida de dones com elles. "Moltes van haver de fer d'internes malgrat ser treballadores per hores i altres van ser acomiadades. Vam decidir organitzar-nos i donar una resposta immediata, donant suport a companyes quan les feien fora en situacions extremes. Algunes volien tornar al seu país, d'altres es van quedar sense lloc on viure i, sobretot, van veure vulnerats els seus drets laborals", recorda Véliz, en declaracions a Onda Cero.

La trampa de la llei d'estrangeria

Malauradament, el concepte de drets laborals en les feines de la llar i de les cures és un oxímoron a casa nostra. És un d'aquells sectors condemnats a l’economia submergida perquè gairebé totes les persones que s’hi dediquen són migrants en situació irregular. I en aquest punt, hem de parlar del quid de la qüestió: la llei d’estrangeria, que justament va ser notícia ahir per una reforma que ja ha estat criticada.

Fins ara, la llei d’estrangeria obligava les persones migrants a demostrar que havien viscut tres anys a l’Estat per accedir a un contracte laboral. Amb la reforma, aquest temps es redueix a dos anys. Un canvi que, segons la portaveu de Mujeres Unidas Entre Tierras, es queda curt: "És encara insuficient, perquè ens obliguen a estar en la clandestinitat, treballant en B, en comptes de reconèixer els nostres drets des que arribem aquí i aconseguim una feina".

El que sí que es facilitarà amb la nova llei serà el procés d’arrelament, alhora que s’agilitzarà tota la burocràcia. Una millora que Iliana González hauria agraït fa tres anys, quan va trobar una dona disposada a fer-li un precontracte laboral i va haver de treballar encara un any més en B perquè el procediment es feia etern. "Només perquè et donin cita per entregar la documentació, a vegades passen fins a tres mesos. Un cop ho fas, has de passar una entrevista i demostrar els requisits. Després, l'advocat ho ha de presentar a Estrangeria i, a partir d'allà, pot trigar uns sis mesos o més", resumeix.

Actualment, aquesta dona té 31 anys i ha estat mare recentment. Com que té permís de feina, es troba de baixa per maternitat i se sent afortunada. En realitat, tenir garantits els drets humans i laborals no hauria de ser res extraordinari, sinó que hauria de ser la norma. I més en una societat que necessita aquestes treballadores, tal com diu Véliz: "Espanya i Catalunya tenen una població envellida, però no es cuiden ni de la seva pròpia gent, ni de la gent que ve a cuidar la seva gent".