Carlos Puig, un director de cinema pràcticament cec
En un moment en què tothom s’està posant en marxa per aconseguir els seus propòsits d'any nou, va bé conèixer històries inspiradores per guanyar motivació... I aquest és el cas de la història de Carlos Puig, un director de cinema que és pràcticament invident.
Quan tenia vint anys, Carlos Puig va decidir que volia ser director de cinema. Fins aquí, podria ser la història de molts joves que tenen un somni ambiciós i difícil d'assolir... Però el Carlos tenia una dificultat afegida: va néixer amb un 10% de visió, a causa d'una malaltia que es diu Nistagmus. Segons explica ell mateix, aquesta patologia fa que les pupil·les estiguin "en constant moviment", de manera que les imatges que veu també ho estan. "És un caos visual", admet.
Aquesta discapacitat visual, però, no el va frenar. Dues dècades més tard, amb 40 anys, en Carlos és l'autor de tres curtmetratges autoproduïts i n'està preparant el quart. Això després d'haver cursat, primer, un cicle formatiu de realització d'audiovisuals i cinema; després, la carrera de comunicacio audiovisual i, finalment, el màster en direcció de cinema a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). "Normalment, quan faig les coses, no penso en si la discapacitat em pot frenar, sinó en si hi ha més accessibilitat... Amb accessibilitat, es pot fer tot", assegura.
Un camí difícil
Ara bé, el Carlos reconeix que no ha estat un camí de roses. I, de fet, continua sense ser-ho. L'autèntica barrera, diu, no ha estat la discapacitat, sinó la incomprensió de la societat, que l'ha afectat laboralment, però també a nivell emocional. Assegura que és la gent qui el limita, assumint que no pot fer determinades coses. "Al principi penses que el major obstacle que tindràs és la discapacitat, i al final no és així", reflexiona.
Per a ell, el problema és la manca de sensibilització que hi ha cap a les discapacitats. Reconeix que, evidentment, necessita una adaptació per treballar, però que això no hauria de ser un impediment. En el fons, remarca, no demana tant: fer servir lupa, enregistrar les reunions amb gravadora o visitar els espais on treballarà abans de començar la seva feina per conèixer l'entorn.
Es tracta, doncs, de petits gestos que permetrien que el Carlos pogués créixer en el món del cinema, malgrat la seva malaltia visual. De la mateixa manera que Beethoven va continuar creant música malgrat la seva sordesa.