Tornar a néixer després d'un ictus: "Em deien que mogués la cama dreta i jo no sabia què volia dir cama ni què volia dir dreta"

Un de cada quatre espanyols patirà un ictus al llarg de la seva vida. Són dades de la Societat Espanyola de Neurologia i és la realitat de centenars de milers de persones. Com la Yolanda Sahuquillo, que tenia 29 anys i treballava com a advocada a la Fundació La Caixa quan un ictus li va canviar la vida. O en Toni Ortiz, que era jardiner i va patir el primer ictus als 51 anys. Més tard en vindria un altre, i un altre més... Tres en total. Després d'un procés de recuperació difícil i llarg –i que, de fet, encara no ha acabat– fa un any tots dos van crear l'entitat Vidas tras un ictus. El seu objectiu és ajudar persones que es troben en la mateixa situació que ells.

Tant la Yolanda com el Toni van haver de començar de zero: van aprendre a parlar, a caminar, a llegir i a escriure. I no només això: també havien oblidat accions tan quotidianes com dutxar-se o cuinar, com si el seu cervell hagués fet un reset. "Jo no sabia ni el meu nom, ni els noms dels meus familiars, era com si hagués mort i hagués tornat a néixer", relata la Yolanda. També recorda com, quan al centre de rehabilitació intentaven ensenyar-li a caminar de nou, no aconseguia entendre els conceptes que li transmetien. "Em deien «mou la cama dreta», i jo no sabia què volia dir «cama» ni què volia dir «dreta»", assegura.

Per als metges, els casos de la Yolanda i el Toni són exemples d'èxit. Tots dos se n'han sortit, han recuperat la parla, el moviment... Aparentment, tot està bé. Però la realitat és que no han pogut recuperar les seves vides d'abans: les seqüeles de l'ictus els han deixat incapacitats per treballar de qualsevol cosa. "Tinc tres seqüeles principals: la memòria, la comprensió i la capacitat d'entendre els números. A mi em dius un número i, al moment, ja l'he oblidat", afirma la Yolanda. Això, afegeix, la fa completament dependent del seu marit a nivell financer. En la mateixa línia, el Toni explica que ha perdut la retentiva. "M'oblido de tot de seguida", lamenta.

Tal com remarca la Yolanda, el fet que aquestes seqüeles no es vegin a simple vista genera molta incomprensió, i això se suma a l'impacte emocional de saber que no tornaràs a ser qui eres abans de l'ictus. "La gent no ho entén. Jo tinc amigues que em diuen «però si ja estàs com abans!» i no és així", comenta. De fet, ella veu una diferència molt clara entre "la Yolanda d'abans i la d'ara", i sosté que la d'abans ja no hi és. Però, com que això des de fora sovint no s'aprecia, considera que pateix "una discapacitat invisible".

Començar de zero tres vegades

En el cas del Toni, el procés ha estat especialment traumàtic, perquè l’ictus s’ha repetit: n’ha tingut tres, dels quals un el va deixar en coma durant tres dies. Va ser el segon, que es va produir quan feia poc que s'havia refet del primer i començava a fer vida relativament normal. "A la meva dona li van dir que avisés a la família perquè pensaven que no me'n sortiria... Però me'n vaig sortir. Això sí, quan em vaig despertar, ho veia tot malament, fins i tot veia la meva dona com si estigués del revés", rememora. Afortunadament, al cap d'uns dies va tornar a veure bé i va tirar endavant.

Amb el temps, els camins de la Yolanda i del Toni es van trobar mentre tots dos feien de voluntaris a l’Institut Guttmann de Barcelona, i es van convertir en amics i socis. Fa un any, van crear Vidas tras un ictus, una entitat per ajudar persones que es troben en el procés de recuperació d’aquesta malaltia. Tots dos són conscients que han pogut recuperar-se perquè han comptat amb el suport de la seva família i han tingut recursos econòmics, i també saben que no tothom té aquesta sort. És per això que posen a la venda diversos productes, com ara gorres, samarretes o polseres i, amb els diners que guanyen, ajuden a finançar la rehabilitació de pacients que han patit un ictus. Per exemple, els faciliten sessions amb el fisioterapeuta o el logopeda, però també organitzen xerrades i grups de suport emocional.

En aquest sentit, tots dos apunten que els serveis que entren per la Seguretat Social són limitats i que, per tant, arriba un punt en què cal pagar per continuar-se tractant. "Jo m'he pogut continuar rehabilitant per la privada, però si no hagués tingut aquests diners, m'hauria quedat analfabeta tota la vida", subratlla la Yolanda. Així doncs, aquesta dona, que ara té 34 anys i que ja en fa cinc que va superar un ictus, aviat podrà llegir contes al petit Jorge, el fill que tindrà, amb tota probabilitat, la setmana vinent. La Yolanda està embarassada i sortirà de comptes en pocs dies. Sembla que, un cop més, la vida s'obre camí.