El temps no és només hores, minuts i segons: és també una construcció social i una experiència profundament subjectiva. David Cueto explica que, tot i que tenim un acord universal per mesurar-lo, la manera com el vivim depèn del cervell, les emocions i l’entorn. Des de la psicologia i la neurociència es debat si disposem d’un "rellotge intern" que marca intervals o si la percepció temporal és fruit de la interacció de múltiples processos cognitius i fisiològics.
L’entrevista també aborda com aquesta percepció varia segons l’edat i la salut mental. En la infància, el temps sembla passar més lent perquè tot és nou i el cervell segmenta més experiències: "en l’edat adulta, la rutina l’accelera", diu Cueto. Trastorns com el TDAH, la depressió, l’ansietat o els episodis maníacs "poden alterar de manera significativa la vivència temporal". El llenguatge, l’atenció, la memòria i fins i tot els ritmes circadians juguen un paper clau en aquesta experiència.
Finalment, Cueto reflexiona sobre l’impacte de la societat hiperconnectada, que ens obliga a viure "pendents del rellotge" i pot augmentar l’ansietat i el FOMO. Davant d’això, "pràctiques com el mindfulness poden ajudar a reconnectar amb el present i regular millor la nostra experiència temporal", recomana el psicòleg. I sobre la dita que "el temps ho cura tot", el psicòleg matisa: "la distància temporal ajuda a gestionar el dolor, però cal treball emocional perquè la ferida cicatritzi de debò".