Barcelona |
Soledad Giménez Muñoz (París, 27 de de febrer del 1963) ha tornat a fer un disc amb cançons pròpies. En tenia ganes, ens confessa. I és que fa uns anys que commemora (tot els sants tenen vuitada) les 4 dècades sobre els escenaris. Però sí que és cert que en els darrers temps ens havia regalat molts discos de versions de temes d'altres autors, sobretot boleros.
"Si sucede, conviene", diu ella. I segurament té raó, perquè el que convé ara mateix és que algú alci la veu al món de la música i demani una mica d'ordre, de normativa. I és que la Intel·ligència Artficial pot acabar amb la manufactura de la música, amb aquesta artesania que ella defensa al seu nou treball discogràfic, que ha titulat 'Ser humano'. Justament el contrari del que és aquesta tecnologia artificial.
Les d'aquest nou treball discogràfic, són 10 cançons carregades de sentit. Algunes composades per ella mateixa, però també s’ha nodrit de la col·laboració de companys com Rozalén, Víctor Manuel, Pedro Guerra, Pablo Cebrián o El Kanka. Tots ells han aconseguit fer un compendi de cançons amb un denominador comú: allò que ens fa humans.
La música explica la nostra vida, la de tots els éssers humans. Sense ella, no podríem viure, tot i que hi ha gent que assegura que sí que és possible. D'això n’hem parlat també amb Sole Giménez, que juntament amb Víctor Manuel s’ha proposat tocar-nos la fibra i fins i tot trencar-nos totalment. Ho fa amb el tema ‘Hay canciones que te hablan’, que ella interpreta amb una sensibilitat única. El tema parla del poder curatiu de la música, d'aquelles melodies que, discretes o immenses, ens acompanyen tota la vida. Cançons que expliquen qui som quan no sabem explicar-nos. Cançons que ens salven.