La conversa parteix d’una idea compartida: la intel·ligència artificial no és una tecnologia futura, sinó una realitat ja plenament instal·lada a les aules. Tant Verónica Sánchez com Raúl López coincideixen que el sistema educatiu sovint ha reaccionat a remolc dels canvis tecnològics, però també subratllen que l’important no és si la IA arribarà, sinó com s’hi adapta l’escola. En aquest sentit, Sánchez destaca el cas de l’Escola l’Horitzó, que fa anys que treballa amb la IA "de manera transversal", no només des de la tecnologia, sinó també des de les humanitats, l’ètica i la lectura.
Un dels eixos centrals del debat és la diferència entre capacitat d’ús i "alfabetització digital". Els ponents alerten que l’alumnat pot dominar ràpidament les eines, però això no garanteix una comprensió crítica del seu funcionament, dels biaixos ni dels riscos. La IA, remarquen, és una eina: pot facilitar processos, ampliar coneixements i ajudar a personalitzar l’aprenentatge, però no pot substituir el pensament ni les habilitats cognitives. D’aquí la importància de posar el focus en fer bones preguntes, contrastar fonts i evitar la "delegació cognitiva" en la màquina.
Finalment, la taula rodona aborda el canvi de paradigma educatiu que comporta la IA, especialment pel que fa a l’avaluació i al rol del docent. Es defensa un model que "valori més el procés que no pas el resultat final", amb exposicions orals, seguiment del treball i espais d’autoavaluació i coavaluació. Alhora, s’assenyala que la IA pot ajudar a reduir tasques burocràtiques i alliberar temps per a l’acompanyament individual de l’alumnat, una dimensió humana i relacional que la tecnologia no pot assumir. El debat es tanca amb una crida a perdre la por, fomentar la conversa entre tots els agents educatius i avançar cap a una regulació clara construïda des de l’experiència real de l’aula.